El 'casus belli' del sr. Llamazares (cata)

Ver en castellano

No fa gens criticava unes declaracions del sr. Artur Mas, líder del partit Convergència i Unió en les que afirmava:

"(...)Si se trata, como me temo, de que populares y socialistas pacten una ley electoral para disminuir el peso de los nacionalismos o incluso para expulsarnos de las instituciones españolas, como algunos dicen, esto sería un 'casus belli', una declaración de guerra en toda regla(...)"

Deia també llavors que comprenc la justícia del seu argument però que la manera de defensar-lo em semblava equivocada.
La guerra és esgarrifosa. Els polítics haurien de saber-ho bé.

En aquesta ocasió és el sr. Gaspar Llamazares, líder del partit Izquierda Unida, el que em crida l'atenció amb uns comentaris que em semblen similars tant en el fons com en la forma:

(...)"Una cosa es una relación preferente -del Gobierno con IU-, que no existe, y otra cosa pasar de una relación normal a una relación beligerante", ha asegurado Llamazares, para quien sería "casus belli" que el Ejecutivo ofreciera una reforma del sistema electoral basada en una circunscripción para los votantes en el exterior o en la regulación de los debates electorales.

Una oferta de este tipo, ha añadido, resultaría "totalmente insatisfactoria", ya que para la federación es prioritario el criterio de proporcionalidad, de modo que se cumpla el principio de "un ciudadano, un voto"(...)

El sr. Llamazares parla de "relació bel·ligerant". Molt bé, pot entendre's l'ús de l'expressió com a llicència poètica.
Però després, insisteix amb això de 'casus belli' (causa de guerra): és posar massa èmfasi a l'expressió bèl·lica.
Repeteixo allò que vaig dir: hi ha moltes formes d'expressar el desacord o l'aversió.
La violència planificada, estructurada i organitzada que representen les guerres és una de les activitats humanes més cruels i fastigoses (i estúpides!) que existeixen. No em sembla, doncs, una comparació encertada quan estem parlant d'una reforma de la llei electoral.
No fa falta parlar de guerra quan algú altre defensa uns interessos contraris als nostres. Ni tan sols quan es fa amb injustícia, la que provoca el sistema electoral vigent.
La guerra no és cap joc.

La justícia mai podrà ésser defensada amb la injustícia. Només amb la raó, l'equilibri i fins i tot la pietat.

Dit això, he de donar-li la raó al sr. Llamazares quan diu —en aquest blog he escrit això mateix des del començament i ho mantinc— que la reforma de la llei electoral que cal que es faci i no es pot obviar sota cap circumstància, sense perjudici d'altres canvis, és la de la correcció de la manca de proporcionalitat.

Ara per ara, amb aquest sistema que hem de canviar, hi ha uns ciutadans que els seus vots sumen el 80% del total i, depenent d'on visquin i a qui votin, els partits que hagin triat acumularan el 90% dels seients en el parlament.

Hi ha altres ciutadans, que perquè viuen en altres llocs o voten a altres llistes, acumulant el 20% dels vots totals, veuen com després els partits que ells han triat només obtenen el 10% dels escons.

Ara per ara, amb la llei vigent, un partit és votat per 11 cops més ciutadans que un altre i en canvi se l'adjudiquen: 85 cops més escons! (PSOE vs IU). Un partit és votat per 34 cops més ciutadans que un altre però en canvi se l'assignen: 153 cops més seients! (PP vs. UPD).

Això no es corregeix ni canviant la incomodíssima papereta del Senat (benvingut sigui el canvio; sí que han trigat) ni fent que els estrangers votin en urna (altre canvi que també beneeixo).

Això tan sols es corregeix canviant l'injust sistema actual d'assignació dels escons, que no sabem (per dir alguna cosa) si va ser dissenyat així per incapacitat o per càlcul egoista.

La única solució justa és: tants vots (%), tants seients(%).